• Simple Item 2
  • Simple Item 3
  • 1
  • 2
Santa Cecilia 2021

Santa Cecília va ser nomenada patrona de l'Acadèmia de la Música de Roma l'any 1584. De llavors ençà, cada 22 de novembre se celebra la seva festivitat com a protectora de la música.

Un any més, el Conservatori Professional de Música i Dansa de Mallorca commemora aquesta efemèride amb un concert de professors del centre, els quals, amb il·lusió i esforç, aconsegueixen que tots puguem gaudir d'obres d'estils diversos, amb un alt nivell musical i una interpretació excepcional.

Per aquest motiu vull felicitar d'una manera molt especial els companys i companyes que, després de tantes hores d'impartir classes, sortiran avui vespre a l'escenari i aconseguiran, sens dubte, que aquest concert sigui inoblidable.

Les entrades es poden reservar a l'apartat de concerts i actuacions de la web a partir de dia 15 de novembre.

Silvia Riutort Heredia
Directora

Presentació

Programa

Valse melancolique ....................... C. de Grandval (1828-1907)

Catalina Roig (flauta) 
Valentina Casades (arpa) 



Deux interludes ....................... J. Ibert (1890-1962)

I. Andante espressivo

II. Allegro vivo

Catalina Roig (flauta)
Ricardo Duato (violí) 
Valentina Casades (arpa) 



Primavera porteña ....................... A. Piazzolla (1921-1992)
Verano porteño ....................... A. Piazzolla

Ramon Andreu (violí)
Fernando Villegas (viola)
Rosa Cañellas (violoncel) 
Albert Colomar (piano)



Toot suite ....................... C. Bolling (1930-2020)

Mystique

Rag-Polka

Vespérale

José Miguel Asensi (trompeta)
Froilán Vieira (piano)
Paco Vicedo (percussió) 
Miquel Ferrà (contrabaix)



Farruca ....................... Popular

José Cabrera (baile)
Carmen Pilar Río (cante)
Pedro Alfonso Martínez (guitarra)
Francisco Valero (guitarra) 
José Luis Aspas (percussió)
Marta Larriba (palmas)
Maria Fuensanta Martínez (violoncel)
Josep Alemany (flauta)

Notes al programa

Nascuda com a Marie Felicie Clémence de Reiset, i després d’adoptar el llinatge de casada, Clémence de Grandval (1828-1907) va ser una destacada compositora francesa. Va rebre classes d’importants personlitats com Frédéric Chopin o Camille Saint-Saëns. A partir de la dècada de 1850, va aconseguir un lloc destacat dins del món de la composició. Va participar de manera activa com a compositora i cantant a la Societé Nationale de Musique, juntament amb el ja noment C. Saint-Saëns, C. Frank i E. Lalo, i P. Sarasate li va estrenar una fantasia per a violí i orquestra. Va escriure diverses òperes, cantates i oratoris, encara que actualment les seves obres més interpretades són les instrumentals de cambra, com la que avui escoltarem: el valse mélancólique, una peça breu dedicada al flautista P. Taffanel i a l'arpista A. Hasselmans que es va estrenar el 1891. En aquesta obra Clémence ens mostra unes delicades i subtils melodies interpretades per la flauta mentre utilitza recursos propis del llenguatge de l’arpa com arpegis, glissandos o harmònics.

"Vull ser lliure, independent dels prejudicis que divideixen arbitràriament els defensors d'una certa tradició i els partidaris d'una certa avantguarda". Aquesta recerca de llibertat li va suposar a J. Ibert (1890-1962) el rebuig de les dues tendències artístiques que dominaven l'escena musical francesa durant les primeres dècades del segle XX: l'impressionisme francès i l'expressionisme alemany. En canvi, en les seves pròpies composicions musicals, Ibert va reviure l'equilibri i els processos clarament perceptibles d'estils musicals anteriors, usant-los en termes contemporanis i molt personals. De fet, només va acceptar escriure música la qual ell estava feliç d'escoltar.

Els dos interludis provenen de la música incidental que Ibert va crear per a l'obra de teatre de S. Lilar Le Burlador (El seductor), aparentment una interpretació feminista de la icònica història de Don Juan. Són un perfecte exemple de la barreja franco-ibèrica que es troba a gran part de la música d’alguns compositors francesos com Massenet, Debussy, Ravel, etc. El primer és un minuet atemporal, lent, equilibrat, delicat i una mica melancòlic. El segon és una dansa andalusa on l'arpa ocupa un lloc destacat amb la seva evocació de la guitarra flamenca, mentre que les línies melòdiques de la flauta i el violí mostren un clar perfum ibèric.

“Si tot ha canviat, també ha de canviar la música de Buenos Aires”. Així de contundent es mostrava el bandoneonista i compositor Astor Piazzolla (1921-1992) justificant-se davant dels més “puristes” conservadors defensors del tango. Y és que Piazzolla, que va passar part de la seva infantesa a Nova York i havia estudiat a París, va saber fusionar la tradició argentina amb l’avanguarda neoclàssica, el barroc, el jazz i la música experimental. Mostra d’això són les seves Cuatro estaciones porteñas, de les quals avui escoltarem les dues primeres (primavera i estiu) en versió per a quartet amb piano (la versió original estava pensada per al seu quintet, format per bandoneó, violí, piano, guitarra elèctrica i contrabaix). Compostes de manera independent entre 1964 i 1970, el seu títol remet a la creació vivaldiana, redescoberta i interpretada fins a l’extenuació en aquells anys. Però, més que un homenatge a Vivaldi, les estaciones porteñas son una resposta; una rèplica que, a través del sincretisme, dona veu a una cosmovisió apartada de les tradicions hegemòniques.

El començament de la “primavera porteña” ens mostra alguns dels trets típics del compositor: una cèl·lula rítmica impetuosa, derivada del tango sense ser-ne còpia exacta, i declinada sobre una seqüència harmònica neobarroca, que aquí actua com a ressò de les “quatre estacions” de Vivaldi; trobem una ciutat que es desperta després d'un llarg hivern. Amb el “verano porteño” arriba a la ciutat la calor, una calor humida i insuportable, i passejar per Buenos Aires es fa cada vegada més costós. El ritme s'alenteix i les melodies ens fan sentir el sopor de la ciutat.

Toot Suite per a trompeta i trio de jazz, del pianista francès Claude Bolling (1930-2020) va ser expressament creada per al gran trompetista Maurice André, que la va estrenar el 1980, amb la intenció d’arribar al límit de les seves habilitats interpretatives. Aquesta exigència tècnica elevada situaria l'obra fora de l'abast de molts concertistes de trompeta contemporanis. Toot Suite és una mostra de l'estil compositiu de Bolling, que combina la música d'inspiració històrica (barroca i clàssica) amb el jazz. Aquesta barreja és suggerida en el títol de l’obra, que al·ludeix al popular foxtrot novaiorquès dels anys vint, Tootsy, Tootsy, Good Bye, i el gènere barroc de la suite, amb els seus típics contrastos de caràcter. Els llenguatges musicals dispars també s'observen en la funció dels instruments: la trompeta solista rep un tractament més acadèmic, mentre que la secció rítmica (piano, bateria i contrabaix) és l'encarregada de fer els acompanyaments jazzístics i les improvisacions. 

Aquesta obra suposa tot un desafiament per a l'intèrpret solista, ja que requereix constants canvis d'instrument (cinc trompetes diferents per als sis moviments que formen l’obra). D’aquestes sis parts contrastants avui escoltarem tres: Mystique, per a trompeta en mi bemoll, presenta un tema lent i expressiu; Rag-Polka, per a corneta en si bemoll, conté passatges gairebé acrobàtics del solista i un aire divertit en el diàleg amb el piano; Vespérale, per a fiscorn, recrea una atmosfera més relaxada i intimista.

La farruca és un dels pals flamencs més recents i es va començar a popularitzar a la primera meitat del segle XX. Com passa amb alguns aspectes d'aquest art, la seva història i origen no és gaire clar, i hi ha diverses teories respecte a com va sorgir i la seva procedència. La majoria situen aquest estil com un cant de procedència gallega-asturiana.

Pel que fa a l'origen de la farruca, hi ha un moment històric que és clau per al seu naixement. Al segle XIX hi va haver una gran onada de gallecs que van emigrar al continent americà. En aquell moment van sorgir uns cants inspirats en la morriña per l'amor absent i aquests van arribar fins al sur de la península per mitja dels treballadors camperols que van emigrar cap a terres andaluses.

Tenint en compte la connexió plantejada, més que considerar que és un estil d'origen gallec, podem dir que la farruca és un pal flamenc “agallegat” que va començar a formar part del repertori cap a finals del s. XIX, i no va ser fins a principis del XX quan es va incorporar el ball, moment en què es consolida com a pal flamenc per dret.

Pau Galiana Piera
Professor història de la música

En aquest lloc web hi ha molta informació. Per favor, feu servir el mòdul de recerca de la dreta i deixa que la pròpia web s'encuidi de mostrar-te el que cerques.